A Mèxic, vint-i-un milions d’infants viuen en situació d’extrema pobresa. Només a Ciudad de México, la capital, prop de quinze mil viuen al carrer, i a Tijuana, passen de cinc mil. Els números són esfereïdors. I més quan recordem que, al darrere de cada número, hi ha una cara i un nom, una vida que tot just comença penjada d’un fil. HOCATI, que ara celebra els seus 15 anys, va ser la resposta de l’Escola Pia davant d’aquesta realitat. Una llar d’acollida per a aquells nens i nenes, per oferir-los un present d’amor i un futur de possibilitats. I tot va néixer, literalment, en obrir la porta de la comunitat a uns infants que buscaven menjar…

Dani Velázquez, responsable actual d’aquest projecte, ens comparteix el seu sentit.

Què és HOCATI, com i per què neix?

HOCATI és una associació civil mexicana dedicada a acollir nens en situació d’abandonament i oferir-los educació integral. Va néixer en obrir la porta a un grup de nens que va arribar demanant menjar a la comunitat escolàpia de Tijuana, situada en un barri marginat. A partir d’aquest gest d’atenció i amor va començar a construir-se el projecte, animat principalment per dos seminaristes que cursaven estudis teològics, Cuco Quirate i Jaime Núñez. Acollim nens de 3 a 11 anys i joves de 12 a 18, que viuen en situació d’abandonament total, de carrer, o d’abandonament parcial.

Aquest projecte, com lliga amb l’esperit de Calassanç? Hi ha altres experiències similars que coneguis en altres països?

La proposta d’una educació integral, l’esperit de Calassanç, es renova cada vegada que arriba un nen o nena abandonat, truca a la porta i s’atenen les seves necessitats amb amor, paciència i professionalisme. Conec altres experiències interessants al Centre de Mèxic, a la República Dominicana, a Nicaragua, a Colòmbia, a l’Equador, a Cuba, i a Espanya.

Què us fa diferents d’altres institucions similars a Mèxic?

La proposta d’un model familiar i la intervenció educativa integral. I tenir com a principi que estimar-los és fonamental.

Quin equip atén els nens?

En l’àrea d’educació tenim dues psicopedagogues. En l’àrea de salut mental dos psicòlegs. És molt important destacar que les ‘tías’, (cuidadores) que no són professionals, són angulars per a la institució, i m’atreveixo a dir essencials per al desenvolupament del nen. Són elles qui acompanyen de prop el procés integral.

Com és la vida d’un nen o nena a HOCATI, una setmana normal?

Un dia normal comença a les 7 del matí. Quan els nens encara dormen, la cuidadora amb veu suau els desperta. Els demana que es facin el llit i, després, es dutxin i donin un cop de mà en coses de la casa. A les 8, esmorzen, sempre amb gran alegria. Després de l’esmorzar es renten les dents i surten corrents a jugar al pati uns minuts fins que comencen les classes. De les 9 a la 1 són a classe. Aquí l’alegria disminueix i es tornen seriosos, de vegades. En general hi ha un ambient escolar serè. Tot i que no falta algun enuig. En acabar les classes, es renten per preparar-se per dinar a tres quarts de 2. Després del dinar, que dura aproximadament uns tres quarts d’hora, novament surten al pati a jugar fins a les 3. A partir d’aquesta hora inicien diverses activitats segons el dia, com tasques, ordinador, xarxes socials, tallers, jocs de taula, jocs de pati, jocs en línia, muntar legos, lectura. A dos quarts de 6 és l’hora del bany i a les 7 el sopar. A les 8 del vespre es retiren a descansar. La ‘tia’ amb veu suau els diu bona nit. Llavors s’apaguen els llums i el silenci del matí reapareix tímidament.

Quin és el teu paper a HOCATI i des de quan?

Acompanyar càlidament i eficaçment els processos de les persones que constitueixen la institució, des del nen de 3 anys, Harold, fins a la ‘tia’ cuidadora de 56 anys, Elsa. A més, promoure una gestió eficaç en favor dels menors. Vaig iniciar aquest compromís il·lusionat el 15 d’abril del 2020 i em mantinc igual.

Què ha suposat per a tu entrar a viure amb aquests nens i nenes?

Primerament, un canvi radical d’estil de vida, apassionant i molt d’acord amb l’Evangeli. Això em dóna pau. També descobrir que aquests nens requereixen un compromís sòlid i estable de tot el personal que els acompanyem. Viure amb ells suposa una vida bolcada cap a les múltiples necessitats dels menors. A més, he experimentat una sensació de tendresa cap a ells que no havia descobert en mi. En aquest curt temps m’he adonat que es pot ser feliç amb el mínim necessari. Això ho he après d’ells.

Què és el que més et remou de les situacions que vius?

L’extrema i dolorosa pobresa que envolta aquests nens. La desnutrició, la interrupció en els seus processos cognitius, socials, emocionals, morals, amb què arriben a HOCATI. La quantitat de droga que hi ha pels carrers, que genera addiccions i deshumanitza les persones, especialment els pares i mares dels nostres menors. D’altra banda, em remou veure els processos de creixement dels menors.

Quin és el teu desig per a ells?

Que siguin homes i dones plens de vida capaços d’estimar-se, estimar els altres i construir una vida que irradiï llum en la societat on visquin. També, que algun dia valorin la valentia i tenacitat amb què s’han enfrontat amb la vida. El que són capaços de construir malgrat tot el que han patit.

UNA MICA D’HISTÒRIA

El setembre de l’any 2005, la comunitat escolàpia de Tijuana, en un barri molt vulnerable, va començar a atendre 5 nens. El 20 de març de 2006 es va inaugurar oficialment Hogares Calasanz de Tijuana (HOCATI). Des de llavors, han acollit nens i nenes en situació d’abandonament, oferint una llar, educació i un futur. Els seus valors són la confiança, el compromís, l’aprenentatge, la col·laboració i la transparència.