9.656 quilòmetres de distància són molts: hi caben dues ciutats, Igualada i Tijuana, dos continents, Europa i Amèrica, i un parell d’oceans, nou hores de diferència horària i 54.000 segons de vol d’avió.
O són pocs. Tot depèn de la passió, imaginació i il·lusió que s’hi posin.

I si no, que els ho preguntin als alumnes del grup de teatre “El silenci d’un crit”, de 3er d’ESO de l’Escola Pia d’Igualada, que des de fa unes setmanes viatgen alguns dies a la ciutat fronterera mexicana… sense sortir de casa seva, confinats, i sense necessitat de passaport. Ho fan a cop dels capítols de la websèrie Diferències iguals i ens conviden a acompanyar-los.

El punt de partida

Però aquest viatge, com tots aquells que són vitals i que ens deixen petjada, va començar el curs passat, el 2018-2019. La Montse Basart, actriu i professora d’Arts Escèniques i música de l’Escola Pia d’Igualada, va proposar un taller a 18 alumnes de 6è de Primària i 18 alumnes de 3er ESO voluntaris, per posar en marxa un espectacle comú. La Montse, amb estudis d’Interpretació i que actualment estudia Pedagogia Teatral a l’Institut de Teatre, va treballar amb ells al voltant de les violències. “Vam fer el guió plegats: què volien dir encara que fes por! Vam fer-ho primer a través de les arts i després, de la improvisació. Després, jo ho preparava per posar en escena. Vam llogar l’Ateneu de la ciutat i ho vam posar en escena per a tot l’alumnat de la nostra escola i també per a la ciutat. Va tenir ressò i fins i tot ens va gravar la tele!” recorda i s’emociona quan comparteix “ que la màgia va ser veure com es creaven vincles entre ells i elles, rebre feed-back i descobrir que el missatge ha calat”.

Els més petits volien parlar de racisme, bullying, enveja o de qüestions de gènere com això és de nens i això, de nenes. “Els d’ESO em van donar una lliçó com a mare i com a professora, parlant sobre la violència gratuïta que pateixen per exemple quan el professor els reganya si arriben tard sense ni preguntar la raó” explica i afegeix que també van voler parlar de la violència de la publicitat, que marca que les noies han de ser guapes i els nois no poden plorar, o de la violència dels esports, la normalitzada, la que s’amagada en els titulars de les notícies o “de violència sexual, com la que alguns d’ells van veure en una agressió a la Festa Major, la violència o assetjament a través del mòbil i que es troba en un límit del que és o no violència”. L’objectiu del projecte “ha estat crear, a través de les Arts Escèniques, un camí cap a l’alliberament, la denúncia, la reflexió individual i col·lectiva, utilitzant l’art com a llenguatge per a preguntar-nos sobre la nostra realitat i activar el diàleg per a crear el futur que volem, creant una Acció Artística per tal de donar visibilitat a situacions quotidianes de violència en tots els àmbits”.

L’activitat, doncs, havia sigut un èxit! Fins i tot, mesos després, sabrien que la Fundació Carulla els concedia el Premi Baldiri Reixach per aquest projecte en l’apartat experiències.

El curs va acabar i fins aquí, ningú havia pensat en viatjar a Tijuana ni en fer una websèrie… però hi faltava poc

La Cristina Téllez, mestra de Primària de l’escola, va viatjar el passat estiu a Ensenada, com a voluntària de la Fundació Educació Solidària. Allà va participar com a monitora en els Caliveranos, amb infants i joves d’aquella ciutat mexicana. En tornar, aquesta tardor 2019, va compartir la seva experiència amb els alumnes d’Igualada.

“En escoltar-la, els nois i noies de 3er d’ESO em demanen continuar amb el grup de teatre i amb una història. Jo els dic que sí però una història amb valors. La Cristina els va parlar de joves de la seva edat, d’un context i realitat diferent, i els va engrescar! Volíem fer néixer els personatges sense caure en l’estereotip: vam xerrar amb la Cristina i també amb una mare de l’AFA de l’escola que treballa en un CIE” diu la Montse.

Ja l’havien feta grossa!

Començaven el curs 2019-2020 amb un grup de teatre, El crit del silenci, i amb un nou projecte: Diferències iguals.

Per construir el text de la seva obra, van investigar i després “vam plantejar improvisacions per fer sortir els personatges i després, els repartim. A partir d’aquí, juguem i creem el text a partir de preguntes, els gravem, i anem pas a pas…”

Així va néixer la història d’un grup de joves de Barcelona que quan estan acabant 2n de Batxillerat decideixen anar a Mèxic, a l’aventura. Una d’elles descobrirà que el seu pare era d’aquell país… i vol estirar el fil de la seva vida. Contacta amb una cosina seva, de Tijuana, i quan arriben allà, les dues colles d’amics es troben. A partir d’aquí, vides que es creuen, fent nusos que aniran més enllà d’unes vacances o la festa. “Volem demostrar que les coses no sempre són fàcils: germans grans que han de cuidar dels petits com si fossin els pares o mares en lloc de sortir, el somni americà per trobar un futur i la diferència d’oportunitats, el narcotràfic, la corrupció…

Obra escrita i assajada… El següent pas era representar-la. Ja tenien data, el mes de maig, quan un virus els va tancar a casa.

Els alumnes volien continuar! I llavors van plantejar fer una websèrie. Situava els nois i noies un any abans i ens presenta com se’ls acudeix el tema, estant tancats a casa per la pandèmia” ens explica la Montse, qui reconeix rient que ha creat uns ‘addictes al teatre’, que gaudeixen, aprenen i conviuen a través dels personatges i la imaginació. I ja van 5 capítols!

El viatge continua!

Per poder conèixer com és aquella ciutat més enllà de les fotos que troben a Google o saber com parlen els joves de la seva edat a Tijuana, la setmana passada els alumnes d’Igualada van connectar-se via zoom amb en Benito Huerta, jove escolapi que viu allà i és mestre d’Escuelitas de Tareas i els Caliveranos, i la Laia Torres, mestre i d’extraescolars de l’Escola Pia Vilanova que hi va anar aquest estiu de voluntària. Durant més d’una hora, uns i altres es van fer preguntes per apropar-se a les seves realitats, van compartir el moment tan difícil que vivim i el seu dia a dia.

 

El viatge continua i qui sap! potser, en un nou gir i aquest cop real, acaba portant els alumnes d’Escola Pia Igualada a les platges de Tijuana amb els joves dels projectes escolapis d’aquella ciutat.