L’Aina i la Clàudia, antigues alumnes de l’Escola Pia d’Olot, col·laboren des del gener amb el projecte de les Escuelitas de Tareas de la nostra contrapart, l’associació Educación Solidaria en las Californias, a Mexicali.

Aina Coma i Genescà, graduada en Educació Social i Clàudia Grau i Capitán, treballadora social.

1. Per què vas decidir viure aquesta experiència i viure-la ara? Què n’esperes?

Aina: Vaig decidir viure l’experiència perquè m’interessava fer un voluntariat per acabar de completar la meva carrera i aprofundir més en el món social. La visc ara perquè degut a la Covid, ho vaig haver de posposar. Espero créixer personalment, acompanyar processos de vida i aprendre de la seva cultura.

Clàudia: Fa un any, vaig deixar la meva feina com a Treballadora Social en un programa de Protecció Internacional a Olot, per emprendre el meu primer viatge en solitari a la recerca de noves experiències i coneixements que em permetessin avançar tant personal com professionalment, obrir la mirada a noves realitats i cultures. El destí em va portar a Mèxic, i un cop allà, va sorgir la possibilitat de participar en aquest projecte tan increïble que em permetria seguir coneixent aquell meravellós país i alhora, seguir treballant en allò que em fa feliç, les persones.  

Simplement espero poder aportar el meu petit gra de sorra, aprendre i gaudir dels projectes i d’aquelles comunitats tan boniques de Mexicali.

2. Com vas arribar a la FES? Per què vas escollir viure amb nosaltres aquesta experiència i viure-la a Mèxic?

A: Vaig arribar a la FES ja que vaig anar a una trobada d’ex-alumnes d’Escola Pia a Barcelona.  Allà em van explicar el projecte de voluntariat i vaig escollir Mèxic perquè era de llarga durada i m’interessava.

C: Vaig arribar a la FES gràcies a la meva mare, professora de l’Escola Pia d’Olot, qui em va reenviar un correu amb la informació del voluntariat. No m’ho vaig pensar dos cops! Mèxic em va enamorar des del moment que hi vaig arribar. Després de mig any viatjant amb la maleta, començava a plantejar-me que havia de seguir desenvolupant-me com a professional, així que quan em va sorgir l’oportunitat de poder continuar coneixent noves parts de Mèxic i de participar en un projecte d’aquestes característiques, tot va anar rodat!

3. Com és un dia a dia normal a Mexicali?

A: Un dia normal a Mexicali no existeix. Cada dia és una aventura nova, experiències i vivències noves. El fet de dur a terme més d’un projecte i de viure en la comunitat fa que cada dia sigui especial i diferent. No obstant això, sí que tenim uns horaris establerts per a cada projecte… tot i que sempre s’acaben allargant o, a vegades, variant en funció de les persones que hi acudeixen. 

C: Cada dia és una aventura, un dia nou ple de sorpreses i d’aventures. Mai saps què pot passar quan et despertes.

4. En un entorn de frontera, de violència… per què calen projectes educatius com aquests? Què aporten?

A: Calen projectes educatius com aquest per tal d’oferir espais lliures d’aquella violència i, per tant, segurs. On puguin crear nous vincles o mantenir-ne i que siguin positius. Aporten teixit comunitari sobretot i un espai on se senten valorats i estimats.

C: Projectes com aquests són fonamentals en zones on la violència, la discriminació i la vulneració de drets, és el pa de cada dia. Molts dels joves i nens, creixen seguint i repetint els patrons negatius que aprenen en els contextos de carrer o familiars, ja que és el que han normalitzat des d’un inici.

Poder oferir espais, ja no només educatius, sinó punts de trobada on aquells puguin desenvolupar vincles efectius positius, conèixer altres realitats, punts de vista, opcions i sobretot, veure que tenen la possibilitat d’un futur més enllà del barri, és un factor clau per a garantir-los un desenvolupament personal adequat, i una gran alternativa al món de la vida en la frontera. Tan sols fa falta comprensió, empatia, voluntat i sobretot, d’allò que moltes vegades ens fa falta a tots, amor.

5. Com t’ha rebut la comunitat, la ciutat? Què és el que més t’ha sorprès? 

A: La comunitat m’ha rebut molt i molt bé. Tots tenen les portes de casa seva obertes per a nosaltres, ens ofereixen compartir molts espais i trobades amb ells i elles.  M’ha sorprès, sobretot, el fet que son molt sociables i agraïts. De seguida t’ho donen tot encara que tinguin poc. 

C: La rebuda va ser increïble. Els veïns i veïnes de la comunitat ens van rebre amb els braços oberts, i sense adonar-nos-en, de seguida estàvem compartint àpats amb les famílies de la comunitat, celebrant aniversaris i fent excursions amb elles a llocs increïbles. Recordo com el primer dia en arribar a la casa on ens allotgem, que molts dels petits que assisteixen a l’escuelita, ens estaven esperant amb un somriure a la cara. Quina felicitat!. No m’hagués imaginat topar-me amb persones tan càlides i hospitalàries tan ràpid. El que més em sorprèn és veure com famílies amb uns recursos econòmics i socials tan limitats, comparteixen tot el que tenen amb tota l’alegria del món, sense esperar res a canvi. És meravellós.

6. Quin creus que ha de ser el paper del voluntari o voluntària internacionals quan s’apropen a un país, a un projecte? Quines actituds, valors creus que han de portar a la motxilla?

A: Crec que ha de ser un paper de voler conèixer una cultura diferent, de voler nodrir-te d’altres maneres de concebre idees, situacions… Has de ser empàtic, comprensiu… Has de tenir una escolta activa. I persistència. Deixar que et coneguin i que confiïn en tu igual que tu confies en ells i en tot el que poden aconseguir. 

C: Per a mi, el més fonamental és sense dubte, la implicació des del cor, sense prejudicis, amb una bona actitud i ganes de conèixer, aprendre, i sobretot, ajudar en tot allò que estigui en les teves mans. No sempre és fàcil marxar de casa i de la teva zona de confort per a participar en un projecte d’aquestes característiques, però amb ganes i il·lusió, és una experiència que t’enduràs per a tota la vida. 

El més important, és la força de voluntat, l’empatia, l’amor i el respecte. No deixar derrotar-te per situacions que poden ser complicades, tirar endavant i donar suport en tot allò que està a les teves mans, ja que un petit gest, pot desencadenar grans canvis.

7. Què pensaves trobar… i què trobes?

A: No venia amb masses expectatives per tal de no emportar-me una decepció després. Però em trobo amb molt d’amor per part de tothom i, això, comporta tota la resta. 

C: Al tenir experiències prèvies en voluntariats internacionals, el primer contacte va ser fàcil, i més, en una comunitat tan acollidora i amable com la del barri San Martin Caballero. 

8. Vas ser alumne de l’Escola Pia d’Olot. Quin record tens d’aquells anys? Hi manteniu el vincle?

A: Tinc molt bon record d’Escola Pia Olot, vaig aprendre-hi moltes coses i, encara ara, hi tinc punts en comú gràcies al bàsquet.

C: L’Escola Pia d’Olot, ha marcat molts anys de la meva vida. Com en qualsevol procés vital, tinc records meravellosos, però també moments difícils. L’educació és un element clau per a desenvolupar-se com a persones, així doncs, gran part de ser qui sóc, és gràcies a tenir l’oportunitat d’haver estudiat en una bona escola i els vincles que vaig crear en aquell procés.

9. Aquesta relació amb l’Escola Pia, va ser un dels elements per apropar-vos a la FES i als projectes dels escolapis a la Baixa Califòrnia?

A: Sí, com ja he comentat abans, vaig anar a una trobada d’antics alumnes i allà vaig conèixer l’Àngels, que em va explicar els projectes i em va enlluernar. 

C: Va ser l’element clau, ja que va ser la meva mare, professora de l’Escola Pia d’Olot, qui em va informar sobre els projectes i em va animar a participar-hi.

10. Creieu que hi ha aspectes en comú, un fil, uns valors compartits, una manera de fer… entre l’Escola Pia a Catalunya i a Mèxic?

A: Sí, crec que totes les Escoles Pies tenen uns mateixos valors encara que la cultura no sigui la mateixa.

C: Penso que sí que hi ha un fil comú entre ambdues escoles ja que comparteixen els mateixos pilars, però alhora, s’ha de tenir en compte que parlem de dos països molt diferents, amb cultures, valors i maneres de fer pròpies que, sumat a la situació de pandèmia actual, el sistema educatiu en general ha hagut d’adaptar-se a aquests nous canvis i per tant buscar una manera o un camí per a poder avançar i lluitar contra totes les conseqüències negatives generades per la COVID-19.