El Carles Gil, director de l’AES -la nostra contrapart al Senegal- i el Toni Vila, director d’ESC -a la Baixa Califòrnia-, són catalans i antics alumnes de l’Escola Pia. Tots dos, resideixen des de fa anys en els que ja són també els seus països. Compartim amb ells la seva realitat i la seva feina. I els donem veu perquè valorin el treball conjunt amb la Fundació Educació Solidària. Gràcies, sempre!

Carles Gil, escolapi i antic alumne de l’Escola Pia Balmes, apassionat de tot i tant, ha trobat a l’Àfrica de l’Oest el lloc on sentir i viure el seu ésser escolapi. En un país, el Senegal, en un continent, l’Àfrica, en creixement, el dia a dia és una aventura constant.

En Toni Vila va néixer a Caldes de Montbui i, ja treballant com a periodista a Ràdio Andorra, va demanar una excedència i com a voluntari va arribar a Mexicali per un any… D’això n’han passat uns quants -i unes quantes vides- i avui dirigeix Educación Solidaria en las Californias.

1. Compartiu-nos un dels vostres primers records del Senegal/de Mèxic. Com hi vau arribar i per què? Què us va atreure?

Carles Gil: Va ser l’1 d’octubre del 2006, després de la meva professió solemne el 24 de setembre d’aquell mateix any. Fruit d’un diàleg amb en Jaume Pallarolas, el meu provincial en aquell moment, sobre com continuar el meu recorregut escolapi. Que tenia ganes de fer una experiència en un context molt senzill amb un tipus de ministeri escolapi més directe, viu.

Vaig anar a viure a Sam Sam. Vaig tenir molts regals. El primer és compartir comunitat amb en Ferran Sans. El segon, ser mestre a l’Escola Comunitària de Base de Sam Sam, I fer amistats amb alumnes i famílies que em duren fins ara. El tercer, participar en l’incipient projecte de Secretariat, de posar en xarxa les institucions educatives i socials. De dilluns a dijous anava i tornava a Dakar, amb una petita moto. Vaig tenir literalment 1000 aventures. En aquell moment no hi havia ni autopista, ni autobusos. Només els Ndiaye Ndaye per anar a Dakar…

Val a dir que Sam Sam no és representatiu del Senegal, és un lloc especialment oblidat per l’administració, i dissortadament amb molt poca inversió d’infraestructures. Això fa que realment sigui molt caòtic, envoltat d’aigua i deixalles. En el tema deixalles, molt afortunadament, ha millorat molt actualment.

Em va atraure tot. I crec que no exagero. Mirava amb ulls de nen, estava descobrint-ho tot per primera vegada.

Toni Vila: El primer record és a l’oficina d’una pedrera, just baixant de l’aeroport amb les maletes a sobre, 45 graus i envoltat de pols de marbre, amb una telenovel·la de fons. Vaig esperar durant hores que em vingués a recollir la persona que m’acollia a casa seva la primera nit.

El segon, la mateixa tarda a l’ombra del pati de casa seva. Em trobava en una rotllana on no va parar d’entrar i sortir gent per saludar, per compartir una estona i xerrar de la vida amb tota la calma i confiança del món.

Mèxic és així, dual, fins al punt de la paradoxa. Tan bon punt estàs en un extrem com en l’altre. Tant et trobes enmig d’un lloc inhòspit i desolat, com et trobes enmig d’un munt de gent extraordinària que se’t fa amiga de seguida. Aquest vaivé de Mèxic em va atraure, la facilitat de transitar, per bé i per mal, de la tristesa a l’alegria, de l’enuig a la solidaritat, de la soledat a la comunitat. La vida no para mai, ni saps com acabarà el dia.

2. Què hi vau trobar, què hi trobeu, què fa que la vostra vida estigui allà? Què us va atrapar del projecte, del país, de vosaltres mateixos?

Carles Gil: Una Escola Pia emergent, en un continent emergent. Amb joves talentosos que tenen ganes de créixer i poder gaudir d’una vida autònoma en un país que aspira a ser sobirà (econòmicament, alimentàriament…). Amb ganes que l’Àfrica estigui dempeus, i camini!

Poder participar en una demarcació que està vivint constantment amb dinàmica fundacional és una sort. Certament, hi ha molts reptes. El més important, segurament, és el de la sostenibilitat integral. No es tracta ja només de poder tenir els recursos financers per créixer i que l’Escola Pia sigui present en nous països, sinó de comptar amb els escolapis, laics i religiosos, que siguin capaços de dur-ho endavant.

Crec que podria viure en qualsevol demarcació de l’Escola Pia del món. Crec que d’això es tracta quan et fas escolapi, els diocesans romanen en la seva diòcesi, els escolapis són missioners per naturalesa, hem d’estar preparats per anar allà on ens diguin. Faig aquest comentari just per subratllar que un es pot sentir i viure el seu ésser escolapi plenament arreu. Ara bé, el fet de viure en una província jove, i que rep moltíssimes demandes de fundació de noves presències en noves ciutats dels països actuals, i també de nous països, fa que sigui una manera de viure el ser escolapi molt orientat al ministeri, i això a mi m’apassiona.

Toni Vila: A Mèxic hi he trobat un sentit de vida, que siguis on siguis del món, és el que tots intentem trobar. Sentir que el que fas és útil i per a bé, que aportes als altres més enllà de tu mateix i que això et mou a ser diferent del que eres ahir, a intentar-ho de mil i una maneres,… a créixer. Em vaig quedar a Mèxic perquè el ritme que marca la vida t’obliga a créixer ràpid i constantment, et confronta fins al moll de l’os cada dia; i els projectes són la plataforma perfecta perquè un, qualsevol, aprofiti al màxim aquest sentit, el servei i el creixement constant; i veure créixer els que t’envolten és preciós.

Llavors Mèxic enamora perquè és trepidant viure-hi, és una aventura diària; la gent t’abraça i t’acull en les seves vides de seguida, et fan part d’ella i això et porta a viure moltes vides, a sentir-te’n part. La cultura t’integra a tot, en les alegries i en les penes, es viu a flor de pell, intensament i et sents interpel·lat per tantes emocions, per tantes persones, per tantes situacions. Però com tot amor, té una part en què et toca patir… o enfadar-te, de repetir patrons una i una altra vegada, d’impotència… però així és la vida i Mèxic no t’enganya. L’alegria i la tristesa es viuen en el mateix dia; la vida i la mort es barregen, la sort i la malastrugança es visiten una rere l’altra… no hi ha cara o creu, és un continu… i la cultura ho té molt clar i l’exemple més vistós és el Día de Muertos on, literalment, els cementiris s’omplen de vida.

3. Què sumaries d’aquest món i de l’altre? Què rescataries de cadascun?

Carles Gil: La joia de viure, la capacitat de refer-se, de tenir un context que ens fa viure més fàcilment en l’essencial, pel Senegal. La creativitat, la primavera educativa, les comunitats, una sana heterodòxia, de Catalunya.

Toni Vila: De Mèxic sumaria la importància de gaudir del present, la calidesa de l’acollida, la gran cultura de fer en comunitat, el compartir i el vetllar pel veí, l’amic i el desconegut i la resiliència, l’aprenentatge natural que sempre es va endavant. De Catalunya, la constància en el compromís, la solidesa de les relacions d’amistat, de família; el qüestionar-nos el perquè de tot plegat i el teixit cultural, que no perdem mai, l’associar-nos i organitzar-nos.

4. Quina és la missió de l’AES/de l’ESC en les vostres paraules? Com la porteu endavant?

Carles Gil: La missió de l’Escola Pia és universal, per bé que s’adapta als contextos i als moments. Tenim una població sorprenentment jove. En percentatges alts de nens i nenes encara no escolaritzats. Amb un biaix de gènere en zones rurals, especialment. Això fa que potencia les primàries per sobre dels batxillerats, per exemple. També el treball amb les famílies per sensibilitzar que prenguin consciència que són ells els primers actors educatius dels seus fills, i formar-nos mútuament. La formació de mestres, un repte en tots els altres països. Desenvolupar una acció social d’alt impacte.

Toni Vila: Volem que les persones recuperin l’entusiasme per construir la seva vida i no només que s’hagin de conformar amb el que hi ha; massa vegades ens han dit que no es pot, sovint la família, la parella, o des de l’escola, a vegades ens ho impedeix l’economia, pot ser la dificultat d’accedir a un servei o la impossibilitat de sortir d’una situació… però ens han mermat tant l’autoestima, que un acaba perdent els somnis i l’entusiasme per aprendre o dedicar temps al que et fa bé.

I el que es perd no són precisament els grans somnis, sinó aquells petits espais i metes que fan que el dia a dia valgui la pena, que et motiven a ser tu i no només ser la mare, l’oficinista, l’estudiant, la dona de… Nosaltres el que fem és obrir espais de trobada per trobar-te. Són espais físics i socials, participatius i emocionals, on cadascú té un paper, sempre afectiu i sempre útil, on un se sent estimat, on pot equivocar-se i seguir fent, on pot créixer i aprendre,… on pots ser una mica més com havies volgut ser, i mica en mica vas trobant un espai afable que et dóna ales per buscar-ne altres que ja havies oblidat.

5. Quins són els trets que us diferencien a vosaltres o als vostres projectes de les altres entitats que treballen allà?

Carles Gil: L’Escola Pia no és una ONG, raó per la qual no ens agrada molt ser anomenats AES. Per bé, que en alguns contextos, per explicar-te, has de fer servir aquesta paraula. Som una entitat de més de 400 anys. La nostra durabilitat, la nostra residència és un factor clau. Quan hi ha vaques grasses les ONG es despleguen, quan hi ha vaques magres, desapareixen.

Nosaltres vivim per a, des de, i amb els nens i les nenes, els joves i les famílies més vulnerables. Aquest és el gran tret distintiu.

Toni Vila: La nostra força és el voluntariat; com a entitat no treballem per la comunitat, més aviat des de la comunitat ja que no podem iniciar res sense un o dos o cent voluntaris, sense la gent del barri. Normalment les entitats cuiden els seus beneficiaris en un lloc que es té; nosaltres cuidem els voluntaris en un espai que trobem al seu barri. Aquella dona que vol obrir una Escuelita per al fills dels veïns, aquell jove que encara té ganes de jugar com un nen, aquella veïna que es preocupa per les veïnes,… els oferim les eines pedagògiques i econòmiques que podem perquè vagin “fent barri” i, així, ells transformen la seva comunitat. I per sort, hi ha moltíssima gent extraordinària que vol viure en un barri diferent i hi lluita cada dia amb accions petites, des de cosetes petites però canviant persona a persona.

I aquesta força ha estat la que ha evitat que desapareguéssim en la pandèmia. El voluntaris no van perdre la intenció d’estar a prop dels nens, dels veïns… i van venir les mil formes per no perdre el contacte i seguir molt a prop quan ens sentim tan lluny.

6. Què creieu que us aporta/que aporta als projectes i als beneficiaris treballar en xarxa amb la FES i amb el voluntariat català?

Carles Gil: Un món no connectat és un món estèril. Tenir ponts amb Catalunya, amb l’Escola Pia i les seves entitats, la FES especialment, és una necessitat. En aquests moments de més maduresa, en el voluntariat no cerquem un aspecte tècnic o un coneixement a transmetre, sinó una amistat a teixir.

Toni Vila: Les persones aprenem d’altres persones. Més enllà dels llibres, els estudis, les pràctiques… aprenem sobretot convivint i, especialment, quan convivim amb gent nova, diferent, interessant. Mèxic i Catalunya comparteixen moltes coses, el que fa molt senzill que puguem treballar junts; però en moltes coses tenim perspectives tan diverses que d’aquest encontre n’aprenem tots. Als nostres voluntaris i nens els fa un gran bé saber que hi ha una altra manera de fer, de viure, i convivint amb un voluntari català es fan moltes preguntes noves i troben noves respostes.

D’altra banda, el català té molt a aprendre dels mexicans, que tenen una maduresa de vida i una vivacitat que només s’aconsegueix amb experiència, i aquí es viu molt i aquesta vida ens confronta tant, que ens obliga a deconstruir-nos i refer-nos de nou. Tan important és tenir una xarxa sòlida -una família, uns amics- i un pla de vida, com que de tant en tant un cop d’aire fresc et faci volar tots els papers.