Innovació, projecte educatiu, transferència de coneixement… solidaritat, somni de justícia, desig d’apoderament, acte d’amor. Tot això són les Escuelitas de Tareas. Això i sobretot, 20 anys plens de noms i de cares mexicanes de centenars d’infants, joves i dones que han fet viu, bonic i fort aquest seu projecte.

En Pep Segalés, que el 1999 va arribar a Mexicali i va conèixer la primera llavor d’aquest arbre de vida, l’ha fet créixer. La Pathy González és la coordinadora del projecte. L’Aida Moraleja va ser voluntària catalana de llarga durada i coordinadora i mestra en Escuelitas. Tots tres ens parlen de com les comunitats més vulnerables de Mexicali o Tijuana han esdevingut, esdevenen!, autores de la seva pròpia transformació des de la trobada i el compartir intergeneracional, el joc i el reforç escolar, la paleta (la piruleta) i l’apapacho (l’abraçada des de l’ànima).

Entrevista a Pep Sagalés, escolapi

Per què i com van néixer les Escuelitas de Tareas (ETC)?

Quan vaig arribar a Mexicali, l´any 1999, els seminaristes escolapis tenien una ETC al seminari d´un barri de classe mitjana, implementant un projecte educatiu basat en l’acompanyament personal dels professors amb estudis superiors a cada alumne de primària en la realització del seu treball escolar en totes les seves assignatures. Un projecte exitós que va ajudar a molts nens del barri a millorar les qualificacions escolars.

L’any 2001 vaig voler replicar aquest projecte en la colònia (barri) marginada de Rivera Campestre, on els escolapis començàvem a atendre una nova parròquia. Em vaig trobar sense aules i sense professors formats. El dubte, la incertesa em van aclaparar. Com començar una ETC sense aules i sense professors formats? Al final d’una missa vaig explicar el projecte d’obrir l’escola un parell d’hores dos dies a la setmana i vaig preguntar als assistents si podrien ajudar o que m’avisessin si sabien d’algú. Una senyora desconeguda em va portar a una casa, també desconeguda. “Veïna – va dir- aquí hi ha el nou padrecito de la parròquia que et vol demanar un favor”. Jo li vaig explicar la necessitat. Recordo que va cridar diverses vegades: “Sonia, Sonia!” … i va aparèixer una noia d’uns setze anys. “Escolta el padrecito”, li va dir la seva mare. Jo els vaig explicar l’assumpte i la joveneta va dir que sí. Així que el dia 14 de maig de l’any 2001 a les nou del matí, un grup de joves: Chayo, Raúl, María de Jesús i Sonia amb el P. Pepe inicien al pati de la casa de Juanita i José, al carrer Candelilla 1351, l’ETT, ajudant a cinc nens i nenes: Brandon, César Eleazar, Alberto, Liliana i Reina Georgina. A l’altre dia ja eren onze.

Una escuelita on el joc és tan important com les matemàtiques?

Com a mestre d’educació formal tenia ficada al cap la idea de començar a la mateixa hora la jornada escolar. Per això mentre encara no arribaven els alumnes tardistas, els puntuals s’avorrien. Amb aquests vam començar a jugar amb jocs de taula, el trencaclosques, el memorama, el dòmino… S’acabava la classe i mentre els mestres escombràvem el lloc, els nens no se n’anaven a casa seva. (Ara procurem que també els nens netegin l’escola). En aquells temps els carrers estaven sense pavimentar, era escàs el trànsit en aquella riba de la colònia, i els nens es quedaven a jugar a futbol pateando qualsevol cosa. Vaig ser lent en descobrir la importància del joc. Ara tenim clar que la mitja hora de jocs de taula abans de les fitxes i la mitja hora de joc de pati després, són la millor aportació educativa. Veure jugar, agafats de les mans o encimbellats, cridant a tot pulmó els nens, els joves i les dones adultes, és una de les més belles imatges de les ETC,

20 anys després, més de 25 Escuelitas de Tareas en marxa –abans de la pandèmia-, prop de 200 voluntaris mestres i coordinadores…, per què creus que són un èxit?

Penso que les ETC responen a una necessitat. Els pares són conscients que els nens necessiten suport escolar. I al cap d´unes setmanes, les mares s’adonen que el nen o la nena no sols milloren en les notes sinó que van millorant en la conducta. A les mares els va bé desfer-se una estona dels nens sabent que estan en un lloc segur perquè els espais públics del barri, si es que n’hi ha, no ho són. És un projecte fàcil de realitzar i summament econòmic. Els mestres són voluntaris i els nens i nenes encara paguen 5 pesos a la setmana!

Moments de dubte?

Una de les moltes crisis de credibilitat (val la pena aquest projecte?) la vaig passar en el segon any. Pocs nens, pocs mestres, molts errors, moltes limitacions, desànim personal. Crec que serà millor que tanquem la petita escola, vaig dir. No, no, esperem una mica més, em van contestar Aby i Imelda, les úniques mestres en aquella tarda gris. Per elles continuem. A la seva manera cadascú ens encoratja a seguir endavant. De vegades, un cop d’ànim a l’espatlla és com un pont per passar una aigua tèrbola. I aquí estan les ETC aportant el seu granet de sorra en l’educació de Mexicali i la seva vall, a Tijuana i els seus cañones, a la Baixa Califòrnia mexicana, on hi ha nens, joves i adults amb desitjos de millorar la seva educació en aquests temps difícils que vivim. Com diuen els xinesos: “Millor encendre una foguera que maleir la foscor”.

Ens comparteixes records especials?

Un: veure’m a mi mateix fent de mestre amb el Brandon, al pati de la casa d’una veïna, on s’estrenà la primera ETC. El dia que la seva àvia, la Sara, em va dir que el seu nét havia millorat de conducta tant que va sorprendre al mestre de la seva escola oficial que tenia decidit expulsar-lo. Com encara recordo perfectament i emocionat veure el Javier, un nen discapacitat Down, veure l´Héctor, l´Alonso i la Lichy, adults discapacitats, jugant al pati abraçats amb altres nens.

Així que per a tu, les ETC són…

Un persistent desig, des de fa molts anys, de viure en un espai que no sigui la família, ni el treball, ni l’església, on uns quants veïns es trobin per ajudar-se mútuament, per créixer en coneixements, en valors, en habilitats, en l’art… per créixer en l’amor i escampar el bé. On viure, donar i rebre, en aquells aspectes que no es troben en la família. Un desig que els veïns siguin autors del seu propi creixement i visquin amb major dignitat.

Entrevista a Pathy González, coordinadora

I un dia et van enredar entre el Padre Pepe, la teva germana Blanca i… aquí estàs! Tu que portaves tacons i ‘traje chaqueta’….

I van 12 anys! Potser puguis pensar que 12 anys en un mateix lloc és molt lleig, monòton, etc., però en les ETC mai, mai és igual un dia a l’altre, mai. Sempre he sentit que sóc nova en tot, sobretot en els tallers de mestres, esportius o clausures de mestres, encara em posen dels nervis, però un nervi bonic: em ve al cap si els mestres ho han gaudit, si arribaran, quin detall els puc afegir, etc.

Què és el que t’ha aportat a tu com a persona i com a professional, treballar en aquest projecte?

Quan vaig entrar, venia de fer de secretaria 5 anys a una empresa, em costava molt però molt molt parlar en públic, era tímida i em costava relacionar-me, sí que tenia moltes amistats, però parlar en públic, mai. De fet, treballar amb nens tampoc era ‘lo mío’, m’intimidaven. Recordo molt bé quan vaig anar a coordinar de l’ETC Nacionalista -em vaig animar a prendre aquesta coordinació per dues coses: una perquè sempre m’ha agradat saber en què estic ficada i si anava a dirigir-les…, i dues perquè la voluntària catalana Marta Torrellas,tornava a casa i s’anava a tancar aquella escuelita-. L’Alex, un nen de la meva quadra se m’acosta i em pregunta que quan tornem a obrir, i recordo que vaig pensar “ai nen, ja no hi haurà”, I a l’endemà li dic al Pepe que em deixés la coordinació…. ¡JESUS! Haver de parlar amb tants mestres,nens, famílies… era ‘la muerteeeee’, no, mai. I ara sóc comunicóloga, carrera que vaig conèixer estant aquí. El Pepe em va introduir a la fotografia i el disseny, fins i tot em “va obligar” a aprendre vídeo… m’ho poso com a repte, sempre m’agrada aprendre de tot… Així que les ETC em van donar confiança, autoestima, valor, creixement personal i professional, la vida em va portar a deixar els estudis després de la preparatòria, em vaig dedicar a treballar per donar-li educació al meu fill, i als 30 i alguna cosa em vaig donar l’oportunitat de tornar a la universitat, així que en quatre anys vaig sortir amb el títol de comunicació.

Quin és el teu desig per a les escoletes, ara que compleixen 20 anys?

Uuuf desitjos, no sabria per on començar, però el que més desitjo és que arribi a altres 20 anys més, que hi hagi molts nens, estar en moltes colònies, a Mexicali, Tijuana, Ensenada i a tot arreu on fos necessari. I per suposat desitjo de tenir vida per a veure-ho.

Desitjo que cada vegada més hi hagi més dones valentes com les que estan avui a el front de les Escuelites, com la Carmen, Marce, Norma, Gabriela, Evelia, Ludy, Anna, Lety, Alicia, Lupita, Silvia… fortes i plenes d’energia, que gràcies a elles les ETC estan a punt de celebrar els XX anys.

Desitjo que més homes com els nostres coordinadors actuals vegin que això no és només per a dones.

Desitjo que una altra educació sigui possible, desitjo que les comunitats de la meva ciutat, del meu estat realment siguin autores de la seva transformació, desitjo que cada vegada ens apropem a més nens perquè puguin aprendre, conviure i gaudir d’aquest meravellós programa que dóna tant, un programa dissenyat en comunitat, amb la comunitat i per a la comunitat.

Desitjo tantes coses. He, he, he…

Entrevista Aida Moraleja, voluntària

Explica en tres frases què és per a tu una ETC.

Per mi una ETC és una família. És un espai on es creen vincles molt especials entre persones. És un espai segur, de confiança i «apapachador», tant per a petits com per a grans. Una mena de refugi, on tothom es benvingut, on no es jutja a ningú, i tothom aprèn de tothom.

Ens comparteixes un record brillant i un de més trist de la teva experiència?

Recordo que durant la setmana de la gratitud a l’Escuelita Calasanz Mañana vam preparar una activitat que es tractava d’anar a passejar pel barri repartint abraçades a tothom que ens trobéssim pel carrer. Va ser molt maco de veure la predisposició dels nens i nenes d’acostar-se a qualsevol persona i simplement regalar-li una abraçada. També de poder veure la reacció de la gent que les rebia, els seus somriures, la seva sorpresa i com s’emocionaven. Va ser molt emotiu. Recordo que fins i tot una dona que anava conduint, es va parar i va baixar del cotxe, perquè els infants li fessin una abraçada.

Pel que fa a algun record més trist, sempre era molt dur quan algun nen o nena havia de deixar de venir a l’Escuelita. Ja fos perquè deixava el barri i es mudava a viure a un altre lloc, o perquè venia de lluny i per alguna raó ja no el podien continuar portant. Això significava deixar de compartir amb aquell infant, amb qui ja havies construït un vincle especial. Els moments de comiat sempre eren durs.