El divendres 20 de març de 2020 es van tancar les escoles de Mèxic. Al voltant d’aquells dies, ho van fer les escoles de més de 165 països.

Milions d’infants i de joves van quedar confinats a casa: i des d’allà, en el millor dels casos, podien continuar aprenent amb companys i mestres gràcies a les tecnologies. I allà on internet, les tauletes, els Zoom i YouTube són gairebé un somni, ho feien a través de materials, fitxes, llibres… imaginació al poder!

Gairebé un any després, quan les nostres aules ja tenen activitat tot i que emmascarades, a Mèxic les escoles continuen tancades. A dia d’avui, el Govern no es planteja reobrir-les per aquest curs. Això significa que, fins al juliol com a mínim, els infants i joves continuaran aprenent des de casa… O com en el cas del Luis Manuel, un jove de 17 anys de Tijuana, des d’HOCATI, la llar d’acollida que els escolapis tenen en aquella ciutat fronterera.

“El que menys m’agrada d’aquesta situació és la falta de proximitat amb els meus amics. Al principi tenia mal de cap perquè passava moltes hores davant de la pantalla però ja m’hi he acostumat, tot i que aquestes classes tipus conferencia són per estar-se quiet, i jo sóc més kinestèsic. Això sí, no em sento tan pressionat als matins i puc dormir una mica més. Arribo puntual sempre: engego l’ordinador i ja!”, assegura aquest jove que viu amb dos adolescents i onze infants més. Tots i totes van a escola des de casa.

La Daytia Torres, professional d’HOCATI, ens explica que “les quatre nenes i cinc nens d’entre 6 i 12 anys, els que fan primària, tenen una hora de connexió amb el seu mestre, de dilluns a divendres, i les tasques les envien a través del classroom. Els dos adolescents de secundària tenen classes virtuals de 7 a 13 hores, aproximadament, de dilluns a divendres. I el Luis Manuel, que ja estudia l’últim curs abans de la universitat, segueix també classes cada dia fins les 14 hores i entrega els treballs via classroom”.

De cop i volta, tots i totes són a casa i han de fer classes o ‘tareas’ –com en diuen dels deures. Cal aprofitar bé els espais, horaris i el suport dels adults. Com en moltes famílies, el menjador ha canviat de funcions: tenen unes taules plegables que es posen i treuen per tal que els infants de primària facin classe. A la sala dels deures, els tres adolescents fan les classes. A l’àrea de teràpies, l’auxiliar de psicopedagogia treballa amb dos nens d’infantil –dos i quatre anys- a més de les dues més petites de la primària, per fer reforç de lletres i números.

Classes, tasques, aprenentatges… i a més a més, viure i sobreviure al confinament quan algú dóna positiu, a la malaltia i a totes les incerteses que genera.

L’Adriana treballa a mitja jornada amb ells i elles. Aquesta mestra assegura que, tot i les condicions en què cal treballar, “exercir la seva vocació és una benedicció” però sobretot se sent feliç de poder compartir aprenentatges i “cultivar aquells nois i noies en amor, esperança i fe”, que per a ella no té preu. Troba que, en aquesta situació també hi ha aspectes positius com “que es valora més la tasca docent i que els infants i joves poden treballar la seva autonomia”.

El Luis Zárate treballa temes pedagògics a HOCATI i, en aquests dies, dóna suport a l’Adriana. El Luis, que porta molts anys treballant amb infants i joves en educació no formal, afirma “que em falta experiència sobre com treballen els diferents professors. Com que tenim molts nens i nenes, cal anar dosificant la informació per a cadascú d’ells, buscar com fer-ho en funció de la seva forma d’aprenentatge. Alguns professors de les escoles no comprenen la situació dels nostres nens i només envien i envien tasques”. Més enllà de situacions emocionals i vitals diferents, aquells nois i noies “no saben utilitzar l’ordinador” i encara que no sembli possible, “alguns adolescents no saben treure profit de la tecnologia”.

Per tirar endavant, cal fer equip. El Luís ens comparteix que “em baso en la mestra Adriana, que té molta experiència. Jo em concentro en treballar el dia a dia i a trobar la millor manera que els alumnes entenguin els temes. Com que sóc molt pacient, m’esforço i tinc voluntat per buscar que els nostres infants i joves puguin continuar aprenent”.

Imaginació, esforç, voluntat, acompanyament, compromís… de mestres i alumnes. Existeixen eines més poderoses per aconseguir que l’aprenentatge d’aquells infants i joves no s’aturi tot i enfrontar-se a un segon curs confinats?