Cada 27 de novembre se celebra el dia de Sant Josep Calassanç a l’Escola Pia amb activitats que permeten, a l’alumnat i educadors, conèixer una mica més el fundador d’aquesta institució, avui estesa per tot el món. Tot va començar la tardor de 1597 al barri del Trastévere –a Roma-, quan Calassanç plantava la llavor del seu somni: una escola gratuïta per a tots. Segles després, a Catalunya, més de 20.000 alumnes estudien en alguna de les 20 escoles de l’Escola Pia.

El camí va ser llarg i no sempre fàcil. Com ho devia viure Calassanç, que va dedicar tota la seva vida a fer créixer el somni de transformar el món a través de l’educació? Segur que va tenir moments d’alegria però també de tristesa, de sorpresa o, qui sap, si de por…

Enguany, l’alumnat de Primària de l’Escola Pia de Catalunya treballarà sobre algunes emocions de Calassanç al llarg de la seva vida, a través d’una doble proposta: unes petites històries escrites per l’Andreu Trilla sobre aquest tema, i el llibre Bailando con las emociones –recull de contes sobre tradicions catalanes i emocions, escrits per mestres de l’Escola Pia i voluntaris de la Fundació Educació Solidària amb educadors d’Educación Solidaria en las Californias-.

A partir de les històries i la reflexió sobre les emocions, es plantegen activitats que permetin als infants reconèixer-les i treballar-les.

A les escoles d’Educación Solidaria en las Californias de Mèxic, per adaptar-ho a a les classes, han fet il·lustracions dels textos de l’Andreu Trilla amb les que han treballat les diferents emocions.

Tot comença…

“Us explicaré un conte… que són uns quants contes. Com tots els contes, són de debò. Fa molts anys, més de 400, hi havia un home que es deia Josep Calassanç. Us sona? Era l’inventor de l’Escola Pia, que vol dir una escola per a tothom, sense diferències. A les seves velleses, la seva Escola Pia ja s’havia escampat per molts països. Els seus companys més joves, anomenats escolapis, tenien curiositat per saber coses d’ell. Li deien pare, perquè era un home venerable i bo i se l’estimaven molt. Quan el veien amb aquella mirada somiadora, s’imaginaven que estava recordant coses de la seva vida, i li estiraven la llengua amb preguntes… perquè s’expliqués. Un dels companys, potser el que se l’estimava més, es deia Vincenzo, i era qui li feia més preguntes. Així comencen aquests contes: Vincenzo volia saber coses sobre els sentiments i les emocions de Calassanç, preguntava i Josep contestava…”